Vergonya

Avui, per variar, els sindicats de la RENFE havien convocat jornada de vaga. He arribat a l'estació de Cerdanyola a un quart de vuit del matí i he resat perquè el tren no trigués gaire -feia un fred polar. Quan finalment ha arribat, he corregut per veure si podia asseure'm. La veritat és que hi havia bastants seients buits, però m'he assegut al costat de la porta i de seguida m'he començat a maleir per l'elecció, perquè cada vegada que s'obria deixava entrar una ràfega d'aire congelat. No sé ben bé en quin moment -jo estava llegint- el vagó s'ha omplert, i he notat que algú s'agafava amb força darrera el meu seient. He pensat -per la desesperació del gest- que potser aquell algú no es trobava bé i he aixecat el cap per comprovar-ho. Era una dona de mitjana edat i no feia massa bona cara, però la mandra m'ha fet emmudir. Una estació més tard, ha pujat la filla i han encetat una conversa sobre la RENFE i la vaga nostra de cada dia. He volgut tranquil·litzar la meva consciència, però a Arc de Triomf tot s'ha precipitat. La dona m'ha demanat si li podia cedir el lloc perquè s'estava marejant i tot just s'ha pogut contenir el vòmit un minut més. La filla l'ha tapada amb un cert malestar perquè la mare havia embrutat el terra, però jo he pensat que no era del vòmit d'on hauria hagut de venir la vergonya, sinó de la meva passivitat i de la dels altres viatgers que, probablement com jo, havien tingut un atac de mandra a l'hora de cedir el seu seient.