Vergonya

Avui, per variar, els sindicats de la RENFE havien convocat jornada de vaga. He arribat a l'estació de Cerdanyola a un quart de vuit del matí i he resat perquè el tren no trigués gaire -feia un fred polar. Quan finalment ha arribat, he corregut per veure si podia asseure'm. La veritat és que hi havia bastants seients buits, però m'he assegut al costat de la porta i de seguida m'he començat a maleir per l'elecció, perquè cada vegada que s'obria deixava entrar una ràfega d'aire congelat. No sé ben bé en quin moment -jo estava llegint- el vagó s'ha omplert, i he notat que algú s'agafava amb força darrera el meu seient. He pensat -per la desesperació del gest- que potser aquell algú no es trobava bé i he aixecat el cap per comprovar-ho. Era una dona de mitjana edat i no feia massa bona cara, però la mandra m'ha fet emmudir. Una estació més tard, ha pujat la filla i han encetat una conversa sobre la RENFE i la vaga nostra de cada dia. He volgut tranquil·litzar la meva consciència, però a Arc de Triomf tot s'ha precipitat. La dona m'ha demanat si li podia cedir el lloc perquè s'estava marejant i tot just s'ha pogut contenir el vòmit un minut més. La filla l'ha tapada amb un cert malestar perquè la mare havia embrutat el terra, però jo he pensat que no era del vòmit d'on hauria hagut de venir la vergonya, sinó de la meva passivitat i de la dels altres viatgers que, probablement com jo, havien tingut un atac de mandra a l'hora de cedir el seu seient.

Paciència!

M'acusen de manca de paciència perquè no he sabut esperar prou temps. Potser sí que és veritat... Fa tres anys que treballo en aquesta empresa i el darrer ha estat una espera constant. Primer, vam esperar que caiguessin sobre nosaltres les conseqüències dels canvis a Gerència -la substitució de l'antiga gerent, l'arribada del nou, l'arribada de tres directius que no substituirien ningú però cobrarien de valent-, després, que ens renovessin el contracte cada tres mesos -com si fossim cambrers en temporada d'estiu- i, per últim, que ens assumissin en plantilla convocant nou places d'una categoria inferior i fent simulacres d'entrevistes. Vam esperar que acomiadessin quatre companys i que ens recol·loquessin -a mi, a l'únic lloc on havia manifestat que no volia anar. Vam esperar que ens canviessin l'horari per fer-nos treballar totes les tardes, vam esperar que el nou edifici estigués a punt, que instal·lessin una màquina de fitxar i volguessin controlar tots els nostres passos sense fer ells el primer. Vam esperar, i tot el que venir va ser pitjor. Que em perdonin si no tinc paciència i me'n vaig sense esperar que vinguin temps millors...

Regals per a tothom?

L'Ainoa té tres anys i en farà quatre el proper mes d'abril. És prima, rosseta i molt desperta, potser massa. Com tants altres infants d'avui, l'Ainoa és filla única (del meu cosí) i probablement ho sigui sempre. També és néta única i neboda única, i tothom està per ella. Té tot allò que demana; la seva voluntat és un decret amb rang de llei. Des que va néixer sent fascinació per tot allò que tingui a veure amb les bruixes (la meva mare li ha explicat moltes històries) i aquest Nadal, a Roma, li he comprat una befana. Imaginant-me la cara que farà l'Ainoa quan posi una moneda a la ranura i vegi com s'encenen els ulls i les rialles de la donota, me'n vaig a Alcoletge disposada a passar la segona tarda de l'any en família. Passem l'estona entre euros i monedes de cinc cèntims fins que el recurs de la guardiola s'esgota, així que ens disposem a cercar entreteniment en les fotografies (digitals) dels nostres darrers viatges a Portugal i Itàlia. La nena estira la bossa buida de l'ordinador i, és clar, al final fa cap a terra amb un grapat de CD's i cables. L'Ainoa retrocedeix espantada i jo, fent broma, li dic que els Reis no li portaran res.

Amb 28 anys acabats de complir, no recordava les emocions que podia desencadenar aquesta amenaça: la petita s'enfurisma i plora i crida refugiant-se en la padrina. Les estrelles, assegura amb la veu irada de sanglots, són al cel per a tothom, i els Reis escolten a tothom. No acabo de veure la connexió entre les estrelles i els Reis, però la teva seguretat em commou. Malgrat que t'equivoques, encara no ha arribat el moment de desencisar-te. Algun dia, Ainoa, descobriràs que hi ha gent que mai no rep regals.

Inici

Diuen que tot és posar-s'hi...