Perduts a la Xina

He somiat que recorríem la Xina. La mama, l'Esther, tu i jo. Caminàvem i caminàvem per terres inhòspites, de ciutat en ciutat, i en un determinat moment -segurament perquè la distància a recórrer era massa gran- hem decidit agafar el metro. Els túnels eren minúscules grutes, i per accedir-hi calia acotar l'esquena de valent. Les escales eren angostes, insegures. 63Crec recordar que jo m'he avançat, i després ens hem perdut els uns als altres. Jo us buscava angoixada, i finalment la mare m'ha dit que havies perdut el coneixement i t'havien trobat estès en una d'aquelles coves petites i mal il·luminades. Hem continuat el viatge però ja no teníem ganes de caminar, i ja no sabíem perquè recorríem la Xina.

Peresa

Confesso que el meu pecat capital és la peresa, i no sembla fàcil que em pugui redimir. Em dic: Faré això, faré allò... I al final del dia m'adono que no he fet res, o ben poca cosa... Avui, per enèssima vegada, em faig el propòsit d'escriure regularment en aquest bloc. Escriure per no perdre l'hàbit d'escriure i perquè és el que sempre he volgut. Escriure sobre el pare i el fill morts aquest estiu, els Jaumes de la meva vida. Escriure sobre la meva filla Ada, una microprematura que, contra tot pronòstic, va viure i viu cada dia més. Escriure sobre els malsons que m'angoixen i els somnis que m'alliberen. Sobre el que penso i el que veig, perquè la meva mirada és tan vàlida com qualsevol altra malgrat la peresa.