Violència

Viatjo en hora punta i el vagó és a vessar. Encara estem mig adormits; ningú no parla. "Luego lo hablamos en casa", retrona una veu enmig del silenci. És al meu costat, abans m'he fixat en aquest noi. Duu anorac i uns pantalons verds de treball, els cabells castanys molt curts. No arriba als 25 anys. Abans l'havia jutjat tímid, però el to m'ha semblat amenaçador. Torna el silenci i, no obstant, ara s'endevina la tensió en l'ambient, que de sobte s'ha fet espès. Evito mirar el noi, però la seva veu torna a cridar a través del mòbil: "¿Qué es lo que no entiendes? Te he dicho que luego lo hablamos en casa. Me he ido del trabajo porque no sé nada de ti desde las doce de la noche". Cap insult, cap adéu, cap deix d'histèria. Però ha parlat molt fort en un espai reduït i ple de gent i no se n'avergonyeix. Em pregunto a qui s'adreçava, i no pot ser la mare, i no pot ser un germà. I per què hauria de saber res de l'altra persona a partir de les dotze de la nit? Se suposa que el seu interlocutor havia d'estar dormint o a punt de fer-ho. Li truca cada nit per comprovar-ho? Pateix una gelosia malaltissa? En tot cas, sospito que quan arribi a casa no s'aturarà en les paraules i l'agredirà. Probablement no serà la primera vegada ni l'última i creurà que hi té dret, però la raó que pogués tenir se n'anirà amb cada cop que descarregui.

Quatre estius

La meva companya de feina i jo estàvem doblegant butlletins i li he preguntat com anava. "La primera mitja hora era divertit, però ara ja n'estic tipa", m'ha contestat ràpidament. "He fet coses molt pitjors", li he dit jo. "Si més no, estem assegudes". L'estiu abans de començar Periodisme vaig embalar fruita a la cooperativa del meu poble. I l'altre. I també l'altre. I també l'altre. Era una feina que m'horroritzava, que m'alienava. Els estius bons treballàvem 13 hores diàries, sempre dempeus al costat d'una cinta que escopia peres, pomes o préssecs. Agafàvem 6 o set peces -segons quina fos la mida- i les introduíem en cistelles de plàstic transparent o en alvèols de colors, d'aquells que queden tan bonics a les fruiteries. El sostre d'uralita multiplicava la calor de l'estiu lleidatà -ja de per si extrema- i ens feia suar i beure a parts iguals. Els primers dies, jo continuava treballant de nit, en somnis que eren malsons on introduïa peres en cistelles de plàstic transparent. Mai no descansava. Sense adonar-me'n, vaig començar a dividir les jornades en hores, i les hores en quarts, i els quarts en fraccions de cinc minuts, i curiosament, llambregava el rellotge cada cinc minuts, també sense adonar-me'n. Ara ni tan sols porto rellotge, però aquells estius em sentia perduda quan l'oblidava a casa, perquè em sabia greu preguntar cada cinc minuts quina hora era. La meva màxima aspiració era arribar a casa per pujar a la terrassa, asseure'm i reposar les cames sobre la barana del balcó, escoltant música i mirant els estels que brillaven en la negror del cel. Tanmateix, algunes companyes deien que aquella feina les relaxava perquè no havien de pensar. A mi, la rutina em feia embogir. Agraïa les rares ocasions en què podia introduir-hi alguna variació. Obrir les portes de les cambres frigorífiques perquè poguessin passar els toreros, reposar les existències de l'aeri, apilar caixes, ajudar a recollir el gènere d'algun camió que havia bolcat, escombrar els dissabtes al migdia... Fins i tot treballar en parella abocant-nos sobre un palot inclinat. Aquells estius no coneixien diferències d'edat ni cultura. Les joves estudiants -algunes encara quasi adolescents- compartíem la jornada amb mares de família i dones a tocar de la jubilació. Fragmentàvem les nostres vides com fragmentàvem les hores, i cadascuna cedia una parcel·la de la seva intimitat pel bé comú, per la salut mental de totes. Rumiàvem qualsevol aportació fins a convertir-la en una història de proporcions gegantines, a vegades còmica, a vegades tràgica, a vegades tragicòmica... Alguns dies, l'encarregat es desesperava i ens cridava l'atenció per xerrar massa, i castigava les més rebels confinant-les en algú racó del magatzem i obligant-les a treballar en solitari.
Als 19 anys vaig contreure diverses al·lèrgies que encara avui m'acompanyen i que se'm manifesten amb esternuts i episodis asmàtics. També en períodes de molts nervis la meva respiració esdevé dificultosa, i el darrer estiu que embalava eren freqüents les crisis. Crec que vaig desenvolupar una mena d'al·lèrgia al lloc de treball. Un matí, tot just ubicada a la cinta, vaig notar que havia perdut l'oïda, i vaig alertar la meva companya que no em trobava bé i que marxava a casa. Vaig caminar uns passos, vaig perdre la visió i vaig caure desmaiada al mig del magatzem. Al cap d'uns dies vaig plegar: començaven altre cop les classes a la facultat i les collites no havien estat especialment abundoses. Em vaig prometre a mi mateixa que faria el que calgués però no tornaria a embalar. Sí: decididament, doblegar butlletins és molt més divertit.

La mateixa pedra

Ja ho diuen: l'home (i la dona) és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Aquesta tarda ha tornat a trucar la noia del Telemarketing Agressiu. Devien ser dos quarts de tres i estàvem a punt de dinar a la sala de reunions de l'oficina. Hauria pogut agafar el telèfon la meva companya, però he estat jo. També és mala sort... La noia ha dit el nom de la seva empresa i l'he oblidat en el mateix instant que el pronunciava perquè l'avorriment del to era inconfusible: Telemarketing. L'operadora volia saber -per enèssima vegada- amb quins equips informàtics comptàvem per fer-nos els nous catàlegs de no sé què. Li he dit que era inútil perquè a la meva ONG (http://www.bancderecursos.org) ens dediquem a enviar recursos al Tercer Món i rebem moltes donacions de material; ni tan sols hem de comprar el tònner. Però no he pogut acabar d'explicar-li perquè ha penjat. Ras i curt. Només llavors l'he reconeguda: era ella, la del Telemarketing Agressiu. M'ha sorprès tant com fa dos mesos, però per motius diferents. Si la darrera vegada es va indignar fins al punt d'insultar-me perquè havia tallat la comunicació, perquè aquest cop ho ha fet ella? És que només els venedors tenen el dret de ser escoltats?