Un pardalet caigut del niu a deshora

Vau arribar fa un any quan ningú no us esperava. El meu era un embaràs sense complicacions ni malestars, i de sobte un matí, una petita hemorràgia, i en 7 hores arribàveu al món. Pels passadissos, quan em baixaven a quiròfan, tothom treia el cap i preguntava si jo era la de 23 setmanes, pensant segurament que aquella era una aposta que no valia la pena ser jugada. Vau néixer en un part ridícul, sense empentes ni patiment, només molta por. Amb les placentes encara intactes, com dues grans bombolles de xiclet. I no obstant, al quiròfan hi havia ben bé una quinzena de metges i infermeres. El teu germanet va pesar 750 grams, tu només 550... Se us van emportar tan ràpid que a tu ni tan sols et vaig poder veure. Al cap de dues hores la meva panxa havia desaparegut i no em feia mal res, com si no us hagués portat mai dins meu. Em sentia víctima d'una desgràcia absurda.

Et vaig conèixer al vespre. Medies 30 cm de llargada i el teu cap no era més gran que una pilota de tenis. Amb la pell i l'ós, plena de tubs, com un pardalet caigut del niu a deshora. No t'assemblaves a ningú, però nosaltres et vèiem preciosa.

El teu germanet se'n va anar sis dies més tard, però tu, contra tot pronòstic, et vas entestar a viure. Ens vas tenir amb l'ai al cor quatre mesos, superant infeccions i operacions. Et veia com un Jesucrist martiritzat (n'hi ha tants!) i no trobava sentit al teu patiment. Cada hora era una batalla contra la mort, una cursa d'obstacles infinita. No et van donar res per descomptat. L'aire que respires, el menjar que digireixes, les tombarelles a la catifa de jocs, les fulles dels arbres que tant t'agrada contemplar... Tot ho has hagut de conquerir amb el teu esforç.

Avui fa un any que vas arribar al món i no trobo les paraules per explicar el que sento. És un dia agredolç, encara massa trist per recordar-lo, però és injust privar-te del teu aniversari i per això hem decidit celebrar-lo.

Et vull demanar perdó per no ser la mare que et mereixes: pacient, relaxada, juganera... I et vull donar les gràcies per haver-te quedat amb nosaltres, perquè sé que ets un miracle i vius a casa nostra. Estic convençuda que aconseguiràs tot el que et proposis i seràs una dona molt forta (ja ho ets ara, a vegades em costa veure't com un bebè), i quan siguis gran trauré la capsa dels records i els bons desitjos i t'explicaré que quan vas néixer eres petita petita, com un pardalet caigut del niu a deshora.

Cerdanyola del Vallès, 06/08/2010

Els darrers dies del pare

Tinc una imatge que no se me'n va del cap. El meu pare, assegut a la seva butaca, recolzant l'esquena en un parell o tres de coixins. En calçotets i amb la camisa del pijama de màniga llarga, com li agradava a ell. Amb les cames -primes, ossudes- creuades i la front arrugada. En silenci, amb la vista perduda en el no-res del menjador, d'espatlles a la vida que transcorria normalment a fora, amb tractors que pujaven i baixaven, amb dones que anaven a comprar i gossos que passejaven sols pel poble. Estava arribant al final del seu camí i segurament ho sabia, per més que li neguéssim tots, per més que féssim veure que aquell malestar era passatger i que tard o d'hora recuperaria les forces.
A estones miraves la tele o parlaves amb el cosí i el germà que et venien a veure, però res apaivagava la teva ràbia, perquè sabies que la malaltia t'estava vencent i no et semblava just, i no ho era... Perquè havies començat a treballar als 12 anys i no havies tingut temps de descansar quan la malaltia et va sorprendre. Perquè volies jugar amb els néts que encara no tenies i veure una mica de món abans d'anar-te'n. Perquè durant dos anys havies acceptat tots els tractaments haguts i per haver amb l'esperança de curar-te. Perquè t'havies sotmès a tres operacions per tal d'esquivar la mort, i pensaves que podries burlar-la fins que et fessis vell de veritat.

En una altra vida

En una altra vida no hauria estat una adolescent insegura i malencònica.
En una altra vida el meu pare no hauria emmalaltit poc després de jubilar-se ni s'hauria mort reduït al no-res dos anys després.
En una altra vida m'hauria quedat embarassada al cap d'un, dos, tres, i fins i tot sis mesos de començar a intentar-ho. En una altra vida no m'hauria tornat experta en reproducció assistida.
En una altra vida el meu embaràs hauria durat nou mesos i no cinc.
En una altra vida el meu fill no s'hauria mort als sis dies de néixer i la meva filla no duria al seu cos les cicatrius de quatre mesos de patiment en una UCI neonatal.
En una altra vida jo sabria què vull fer amb la meva vida i tindria la facultat de canviar les coses.
En una altra vida...

Perduts a la Xina

He somiat que recorríem la Xina. La mama, l'Esther, tu i jo. Caminàvem i caminàvem per terres inhòspites, de ciutat en ciutat, i en un determinat moment -segurament perquè la distància a recórrer era massa gran- hem decidit agafar el metro. Els túnels eren minúscules grutes, i per accedir-hi calia acotar l'esquena de valent. Les escales eren angostes, insegures. 63Crec recordar que jo m'he avançat, i després ens hem perdut els uns als altres. Jo us buscava angoixada, i finalment la mare m'ha dit que havies perdut el coneixement i t'havien trobat estès en una d'aquelles coves petites i mal il·luminades. Hem continuat el viatge però ja no teníem ganes de caminar, i ja no sabíem perquè recorríem la Xina.

Peresa

Confesso que el meu pecat capital és la peresa, i no sembla fàcil que em pugui redimir. Em dic: Faré això, faré allò... I al final del dia m'adono que no he fet res, o ben poca cosa... Avui, per enèssima vegada, em faig el propòsit d'escriure regularment en aquest bloc. Escriure per no perdre l'hàbit d'escriure i perquè és el que sempre he volgut. Escriure sobre el pare i el fill morts aquest estiu, els Jaumes de la meva vida. Escriure sobre la meva filla Ada, una microprematura que, contra tot pronòstic, va viure i viu cada dia més. Escriure sobre els malsons que m'angoixen i els somnis que m'alliberen. Sobre el que penso i el que veig, perquè la meva mirada és tan vàlida com qualsevol altra malgrat la peresa.

Violència

Viatjo en hora punta i el vagó és a vessar. Encara estem mig adormits; ningú no parla. "Luego lo hablamos en casa", retrona una veu enmig del silenci. És al meu costat, abans m'he fixat en aquest noi. Duu anorac i uns pantalons verds de treball, els cabells castanys molt curts. No arriba als 25 anys. Abans l'havia jutjat tímid, però el to m'ha semblat amenaçador. Torna el silenci i, no obstant, ara s'endevina la tensió en l'ambient, que de sobte s'ha fet espès. Evito mirar el noi, però la seva veu torna a cridar a través del mòbil: "¿Qué es lo que no entiendes? Te he dicho que luego lo hablamos en casa. Me he ido del trabajo porque no sé nada de ti desde las doce de la noche". Cap insult, cap adéu, cap deix d'histèria. Però ha parlat molt fort en un espai reduït i ple de gent i no se n'avergonyeix. Em pregunto a qui s'adreçava, i no pot ser la mare, i no pot ser un germà. I per què hauria de saber res de l'altra persona a partir de les dotze de la nit? Se suposa que el seu interlocutor havia d'estar dormint o a punt de fer-ho. Li truca cada nit per comprovar-ho? Pateix una gelosia malaltissa? En tot cas, sospito que quan arribi a casa no s'aturarà en les paraules i l'agredirà. Probablement no serà la primera vegada ni l'última i creurà que hi té dret, però la raó que pogués tenir se n'anirà amb cada cop que descarregui.

Quatre estius

La meva companya de feina i jo estàvem doblegant butlletins i li he preguntat com anava. "La primera mitja hora era divertit, però ara ja n'estic tipa", m'ha contestat ràpidament. "He fet coses molt pitjors", li he dit jo. "Si més no, estem assegudes". L'estiu abans de començar Periodisme vaig embalar fruita a la cooperativa del meu poble. I l'altre. I també l'altre. I també l'altre. Era una feina que m'horroritzava, que m'alienava. Els estius bons treballàvem 13 hores diàries, sempre dempeus al costat d'una cinta que escopia peres, pomes o préssecs. Agafàvem 6 o set peces -segons quina fos la mida- i les introduíem en cistelles de plàstic transparent o en alvèols de colors, d'aquells que queden tan bonics a les fruiteries. El sostre d'uralita multiplicava la calor de l'estiu lleidatà -ja de per si extrema- i ens feia suar i beure a parts iguals. Els primers dies, jo continuava treballant de nit, en somnis que eren malsons on introduïa peres en cistelles de plàstic transparent. Mai no descansava. Sense adonar-me'n, vaig començar a dividir les jornades en hores, i les hores en quarts, i els quarts en fraccions de cinc minuts, i curiosament, llambregava el rellotge cada cinc minuts, també sense adonar-me'n. Ara ni tan sols porto rellotge, però aquells estius em sentia perduda quan l'oblidava a casa, perquè em sabia greu preguntar cada cinc minuts quina hora era. La meva màxima aspiració era arribar a casa per pujar a la terrassa, asseure'm i reposar les cames sobre la barana del balcó, escoltant música i mirant els estels que brillaven en la negror del cel. Tanmateix, algunes companyes deien que aquella feina les relaxava perquè no havien de pensar. A mi, la rutina em feia embogir. Agraïa les rares ocasions en què podia introduir-hi alguna variació. Obrir les portes de les cambres frigorífiques perquè poguessin passar els toreros, reposar les existències de l'aeri, apilar caixes, ajudar a recollir el gènere d'algun camió que havia bolcat, escombrar els dissabtes al migdia... Fins i tot treballar en parella abocant-nos sobre un palot inclinat. Aquells estius no coneixien diferències d'edat ni cultura. Les joves estudiants -algunes encara quasi adolescents- compartíem la jornada amb mares de família i dones a tocar de la jubilació. Fragmentàvem les nostres vides com fragmentàvem les hores, i cadascuna cedia una parcel·la de la seva intimitat pel bé comú, per la salut mental de totes. Rumiàvem qualsevol aportació fins a convertir-la en una història de proporcions gegantines, a vegades còmica, a vegades tràgica, a vegades tragicòmica... Alguns dies, l'encarregat es desesperava i ens cridava l'atenció per xerrar massa, i castigava les més rebels confinant-les en algú racó del magatzem i obligant-les a treballar en solitari.
Als 19 anys vaig contreure diverses al·lèrgies que encara avui m'acompanyen i que se'm manifesten amb esternuts i episodis asmàtics. També en períodes de molts nervis la meva respiració esdevé dificultosa, i el darrer estiu que embalava eren freqüents les crisis. Crec que vaig desenvolupar una mena d'al·lèrgia al lloc de treball. Un matí, tot just ubicada a la cinta, vaig notar que havia perdut l'oïda, i vaig alertar la meva companya que no em trobava bé i que marxava a casa. Vaig caminar uns passos, vaig perdre la visió i vaig caure desmaiada al mig del magatzem. Al cap d'uns dies vaig plegar: començaven altre cop les classes a la facultat i les collites no havien estat especialment abundoses. Em vaig prometre a mi mateixa que faria el que calgués però no tornaria a embalar. Sí: decididament, doblegar butlletins és molt més divertit.

La mateixa pedra

Ja ho diuen: l'home (i la dona) és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Aquesta tarda ha tornat a trucar la noia del Telemarketing Agressiu. Devien ser dos quarts de tres i estàvem a punt de dinar a la sala de reunions de l'oficina. Hauria pogut agafar el telèfon la meva companya, però he estat jo. També és mala sort... La noia ha dit el nom de la seva empresa i l'he oblidat en el mateix instant que el pronunciava perquè l'avorriment del to era inconfusible: Telemarketing. L'operadora volia saber -per enèssima vegada- amb quins equips informàtics comptàvem per fer-nos els nous catàlegs de no sé què. Li he dit que era inútil perquè a la meva ONG (http://www.bancderecursos.org) ens dediquem a enviar recursos al Tercer Món i rebem moltes donacions de material; ni tan sols hem de comprar el tònner. Però no he pogut acabar d'explicar-li perquè ha penjat. Ras i curt. Només llavors l'he reconeguda: era ella, la del Telemarketing Agressiu. M'ha sorprès tant com fa dos mesos, però per motius diferents. Si la darrera vegada es va indignar fins al punt d'insultar-me perquè havia tallat la comunicació, perquè aquest cop ho ha fet ella? És que només els venedors tenen el dret de ser escoltats?

Telemarketing agressiu

Aquest matí, tan bon punt he arribat a l'oficina, he rebut una d'aquelles trucades tan enutjoses en què t'ofereixen productes i/o serveis que no has demanat ni t'interessen. No he entès el nom de l'empresa però sabia amb tota certesa que no hi havíem tingut tractes ni en volíem. Per estalviar-li temps a la noia i fer-me un favor a mi, l'he tallada dient-li que no teníem contracte amb ells, i ella m'ha contestat molt altiva que no m'estava dient que en tinguéssim. He penjat l'auricular amb decisió perquè no estic disposada a suportar sortides de to de ningú, i encara menys en hores de feina. L'operadora no s'ha donat per vençuda i el telèfon ha tornat a sonar gairebé immediatament. Intuint que era ella, he esperat pacientment que regnés el silenci una altra vegada, però després he volgut comprovar que no hagués trucat algú altre i he comprovat el contestador. "Eres una mal educada, cacho guarra", ha dit la veu. M'he quedat de pedra. Sé que el telemarketing és molt ingrat, però ningú no pot pretendre entrar en una casa sense que el convidin i esperar que li estenguin una alfombra vermella. Benvolguda operadora anònima, t'aconsello que no passis ànsia i deixis d'insultar els que no et fan cas. Estalviaràs en telèfon i evitaràs que t'acomiadin si algun dia decideixen escoltar les trucades que fas.