Un pardalet caigut del niu a deshora

Vau arribar fa un any quan ningú no us esperava. El meu era un embaràs sense complicacions ni malestars, i de sobte un matí, una petita hemorràgia, i en 7 hores arribàveu al món. Pels passadissos, quan em baixaven a quiròfan, tothom treia el cap i preguntava si jo era la de 23 setmanes, pensant segurament que aquella era una aposta que no valia la pena ser jugada. Vau néixer en un part ridícul, sense empentes ni patiment, només molta por. Amb les placentes encara intactes, com dues grans bombolles de xiclet. I no obstant, al quiròfan hi havia ben bé una quinzena de metges i infermeres. El teu germanet va pesar 750 grams, tu només 550... Se us van emportar tan ràpid que a tu ni tan sols et vaig poder veure. Al cap de dues hores la meva panxa havia desaparegut i no em feia mal res, com si no us hagués portat mai dins meu. Em sentia víctima d'una desgràcia absurda.

Et vaig conèixer al vespre. Medies 30 cm de llargada i el teu cap no era més gran que una pilota de tenis. Amb la pell i l'ós, plena de tubs, com un pardalet caigut del niu a deshora. No t'assemblaves a ningú, però nosaltres et vèiem preciosa.

El teu germanet se'n va anar sis dies més tard, però tu, contra tot pronòstic, et vas entestar a viure. Ens vas tenir amb l'ai al cor quatre mesos, superant infeccions i operacions. Et veia com un Jesucrist martiritzat (n'hi ha tants!) i no trobava sentit al teu patiment. Cada hora era una batalla contra la mort, una cursa d'obstacles infinita. No et van donar res per descomptat. L'aire que respires, el menjar que digireixes, les tombarelles a la catifa de jocs, les fulles dels arbres que tant t'agrada contemplar... Tot ho has hagut de conquerir amb el teu esforç.

Avui fa un any que vas arribar al món i no trobo les paraules per explicar el que sento. És un dia agredolç, encara massa trist per recordar-lo, però és injust privar-te del teu aniversari i per això hem decidit celebrar-lo.

Et vull demanar perdó per no ser la mare que et mereixes: pacient, relaxada, juganera... I et vull donar les gràcies per haver-te quedat amb nosaltres, perquè sé que ets un miracle i vius a casa nostra. Estic convençuda que aconseguiràs tot el que et proposis i seràs una dona molt forta (ja ho ets ara, a vegades em costa veure't com un bebè), i quan siguis gran trauré la capsa dels records i els bons desitjos i t'explicaré que quan vas néixer eres petita petita, com un pardalet caigut del niu a deshora.

Cerdanyola del Vallès, 06/08/2010

Els darrers dies del pare

Tinc una imatge que no se me'n va del cap. El meu pare, assegut a la seva butaca, recolzant l'esquena en un parell o tres de coixins. En calçotets i amb la camisa del pijama de màniga llarga, com li agradava a ell. Amb les cames -primes, ossudes- creuades i la front arrugada. En silenci, amb la vista perduda en el no-res del menjador, d'espatlles a la vida que transcorria normalment a fora, amb tractors que pujaven i baixaven, amb dones que anaven a comprar i gossos que passejaven sols pel poble. Estava arribant al final del seu camí i segurament ho sabia, per més que li neguéssim tots, per més que féssim veure que aquell malestar era passatger i que tard o d'hora recuperaria les forces.
A estones miraves la tele o parlaves amb el cosí i el germà que et venien a veure, però res apaivagava la teva ràbia, perquè sabies que la malaltia t'estava vencent i no et semblava just, i no ho era... Perquè havies començat a treballar als 12 anys i no havies tingut temps de descansar quan la malaltia et va sorprendre. Perquè volies jugar amb els néts que encara no tenies i veure una mica de món abans d'anar-te'n. Perquè durant dos anys havies acceptat tots els tractaments haguts i per haver amb l'esperança de curar-te. Perquè t'havies sotmès a tres operacions per tal d'esquivar la mort, i pensaves que podries burlar-la fins que et fessis vell de veritat.

En una altra vida

En una altra vida no hauria estat una adolescent insegura i malencònica.
En una altra vida el meu pare no hauria emmalaltit poc després de jubilar-se ni s'hauria mort reduït al no-res dos anys després.
En una altra vida m'hauria quedat embarassada al cap d'un, dos, tres, i fins i tot sis mesos de començar a intentar-ho. En una altra vida no m'hauria tornat experta en reproducció assistida.
En una altra vida el meu embaràs hauria durat nou mesos i no cinc.
En una altra vida el meu fill no s'hauria mort als sis dies de néixer i la meva filla no duria al seu cos les cicatrius de quatre mesos de patiment en una UCI neonatal.
En una altra vida jo sabria què vull fer amb la meva vida i tindria la facultat de canviar les coses.
En una altra vida...

Perduts a la Xina

He somiat que recorríem la Xina. La mama, l'Esther, tu i jo. Caminàvem i caminàvem per terres inhòspites, de ciutat en ciutat, i en un determinat moment -segurament perquè la distància a recórrer era massa gran- hem decidit agafar el metro. Els túnels eren minúscules grutes, i per accedir-hi calia acotar l'esquena de valent. Les escales eren angostes, insegures. 63Crec recordar que jo m'he avançat, i després ens hem perdut els uns als altres. Jo us buscava angoixada, i finalment la mare m'ha dit que havies perdut el coneixement i t'havien trobat estès en una d'aquelles coves petites i mal il·luminades. Hem continuat el viatge però ja no teníem ganes de caminar, i ja no sabíem perquè recorríem la Xina.

Peresa

Confesso que el meu pecat capital és la peresa, i no sembla fàcil que em pugui redimir. Em dic: Faré això, faré allò... I al final del dia m'adono que no he fet res, o ben poca cosa... Avui, per enèssima vegada, em faig el propòsit d'escriure regularment en aquest bloc. Escriure per no perdre l'hàbit d'escriure i perquè és el que sempre he volgut. Escriure sobre el pare i el fill morts aquest estiu, els Jaumes de la meva vida. Escriure sobre la meva filla Ada, una microprematura que, contra tot pronòstic, va viure i viu cada dia més. Escriure sobre els malsons que m'angoixen i els somnis que m'alliberen. Sobre el que penso i el que veig, perquè la meva mirada és tan vàlida com qualsevol altra malgrat la peresa.