Quatre estius

La meva companya de feina i jo estàvem doblegant butlletins i li he preguntat com anava. "La primera mitja hora era divertit, però ara ja n'estic tipa", m'ha contestat ràpidament. "He fet coses molt pitjors", li he dit jo. "Si més no, estem assegudes". L'estiu abans de començar Periodisme vaig embalar fruita a la cooperativa del meu poble. I l'altre. I també l'altre. I també l'altre. Era una feina que m'horroritzava, que m'alienava. Els estius bons treballàvem 13 hores diàries, sempre dempeus al costat d'una cinta que escopia peres, pomes o préssecs. Agafàvem 6 o set peces -segons quina fos la mida- i les introduíem en cistelles de plàstic transparent o en alvèols de colors, d'aquells que queden tan bonics a les fruiteries. El sostre d'uralita multiplicava la calor de l'estiu lleidatà -ja de per si extrema- i ens feia suar i beure a parts iguals. Els primers dies, jo continuava treballant de nit, en somnis que eren malsons on introduïa peres en cistelles de plàstic transparent. Mai no descansava. Sense adonar-me'n, vaig començar a dividir les jornades en hores, i les hores en quarts, i els quarts en fraccions de cinc minuts, i curiosament, llambregava el rellotge cada cinc minuts, també sense adonar-me'n. Ara ni tan sols porto rellotge, però aquells estius em sentia perduda quan l'oblidava a casa, perquè em sabia greu preguntar cada cinc minuts quina hora era. La meva màxima aspiració era arribar a casa per pujar a la terrassa, asseure'm i reposar les cames sobre la barana del balcó, escoltant música i mirant els estels que brillaven en la negror del cel. Tanmateix, algunes companyes deien que aquella feina les relaxava perquè no havien de pensar. A mi, la rutina em feia embogir. Agraïa les rares ocasions en què podia introduir-hi alguna variació. Obrir les portes de les cambres frigorífiques perquè poguessin passar els toreros, reposar les existències de l'aeri, apilar caixes, ajudar a recollir el gènere d'algun camió que havia bolcat, escombrar els dissabtes al migdia... Fins i tot treballar en parella abocant-nos sobre un palot inclinat. Aquells estius no coneixien diferències d'edat ni cultura. Les joves estudiants -algunes encara quasi adolescents- compartíem la jornada amb mares de família i dones a tocar de la jubilació. Fragmentàvem les nostres vides com fragmentàvem les hores, i cadascuna cedia una parcel·la de la seva intimitat pel bé comú, per la salut mental de totes. Rumiàvem qualsevol aportació fins a convertir-la en una història de proporcions gegantines, a vegades còmica, a vegades tràgica, a vegades tragicòmica... Alguns dies, l'encarregat es desesperava i ens cridava l'atenció per xerrar massa, i castigava les més rebels confinant-les en algú racó del magatzem i obligant-les a treballar en solitari.
Als 19 anys vaig contreure diverses al·lèrgies que encara avui m'acompanyen i que se'm manifesten amb esternuts i episodis asmàtics. També en períodes de molts nervis la meva respiració esdevé dificultosa, i el darrer estiu que embalava eren freqüents les crisis. Crec que vaig desenvolupar una mena d'al·lèrgia al lloc de treball. Un matí, tot just ubicada a la cinta, vaig notar que havia perdut l'oïda, i vaig alertar la meva companya que no em trobava bé i que marxava a casa. Vaig caminar uns passos, vaig perdre la visió i vaig caure desmaiada al mig del magatzem. Al cap d'uns dies vaig plegar: començaven altre cop les classes a la facultat i les collites no havien estat especialment abundoses. Em vaig prometre a mi mateixa que faria el que calgués però no tornaria a embalar. Sí: decididament, doblegar butlletins és molt més divertit.