Violència

Viatjo en hora punta i el vagó és a vessar. Encara estem mig adormits; ningú no parla. "Luego lo hablamos en casa", retrona una veu enmig del silenci. És al meu costat, abans m'he fixat en aquest noi. Duu anorac i uns pantalons verds de treball, els cabells castanys molt curts. No arriba als 25 anys. Abans l'havia jutjat tímid, però el to m'ha semblat amenaçador. Torna el silenci i, no obstant, ara s'endevina la tensió en l'ambient, que de sobte s'ha fet espès. Evito mirar el noi, però la seva veu torna a cridar a través del mòbil: "¿Qué es lo que no entiendes? Te he dicho que luego lo hablamos en casa. Me he ido del trabajo porque no sé nada de ti desde las doce de la noche". Cap insult, cap adéu, cap deix d'histèria. Però ha parlat molt fort en un espai reduït i ple de gent i no se n'avergonyeix. Em pregunto a qui s'adreçava, i no pot ser la mare, i no pot ser un germà. I per què hauria de saber res de l'altra persona a partir de les dotze de la nit? Se suposa que el seu interlocutor havia d'estar dormint o a punt de fer-ho. Li truca cada nit per comprovar-ho? Pateix una gelosia malaltissa? En tot cas, sospito que quan arribi a casa no s'aturarà en les paraules i l'agredirà. Probablement no serà la primera vegada ni l'última i creurà que hi té dret, però la raó que pogués tenir se n'anirà amb cada cop que descarregui.