divendres, d’agost 27, 2010

Un pardalet caigut del niu a deshora

Vau arribar fa un any quan ningú no us esperava. El meu era un embaràs sense complicacions ni malestars, i de sobte un matí, una petita hemorràgia, i en 7 hores arribàveu al món. Pels passadissos, quan em baixaven a quiròfan, tothom treia el cap i preguntava si jo era la de 23 setmanes, pensant segurament que aquella era una aposta que no valia la pena ser jugada. Vau néixer en un part ridícul, sense empentes ni patiment, només molta por. Amb les placentes encara intactes, com dues grans bombolles de xiclet. I no obstant, al quiròfan hi havia ben bé una quinzena de metges i infermeres. El teu germanet va pesar 750 grams, tu només 550... Se us van emportar tan ràpid que a tu ni tan sols et vaig poder veure. Al cap de dues hores la meva panxa havia desaparegut i no em feia mal res, com si no us hagués portat mai dins meu. Em sentia víctima d'una desgràcia absurda.

Et vaig conèixer al vespre. Medies 30 cm de llargada i el teu cap no era més gran que una pilota de tenis. Amb la pell i l'ós, plena de tubs, com un pardalet caigut del niu a deshora. No t'assemblaves a ningú, però nosaltres et vèiem preciosa.

El teu germanet se'n va anar sis dies més tard, però tu, contra tot pronòstic, et vas entestar a viure. Ens vas tenir amb l'ai al cor quatre mesos, superant infeccions i operacions. Et veia com un Jesucrist martiritzat (n'hi ha tants!) i no trobava sentit al teu patiment. Cada hora era una batalla contra la mort, una cursa d'obstacles infinita. No et van donar res per descomptat. L'aire que respires, el menjar que digireixes, les tombarelles a la catifa de jocs, les fulles dels arbres que tant t'agrada contemplar... Tot ho has hagut de conquerir amb el teu esforç.

Avui fa un any que vas arribar al món i no trobo les paraules per explicar el que sento. És un dia agredolç, encara massa trist per recordar-lo, però és injust privar-te del teu aniversari i per això hem decidit celebrar-lo.

Et vull demanar perdó per no ser la mare que et mereixes: pacient, relaxada, juganera... I et vull donar les gràcies per haver-te quedat amb nosaltres, perquè sé que ets un miracle i vius a casa nostra. Estic convençuda que aconseguiràs tot el que et proposis i seràs una dona molt forta (ja ho ets ara, a vegades em costa veure't com un bebè), i quan siguis gran trauré la capsa dels records i els bons desitjos i t'explicaré que quan vas néixer eres petita petita, com un pardalet caigut del niu a deshora.

Cerdanyola del Vallès, 06/08/2010

2 comentaris:

Flaneur ha dit...

Molt bonic....

De chupetes y babas ha dit...

Me ha puesto la piel de gallina esta entrada. Te mando un abrazo enorme.