dimecres, d’abril 14, 2010

Els darrers dies del pare

Tinc una imatge que no se me'n va del cap. El meu pare, assegut a la seva butaca, recolzant l'esquena en un parell o tres de coixins. En calçotets i amb la camisa del pijama de màniga llarga, com li agradava a ell. Amb les cames -primes, ossudes- creuades i la front arrugada. En silenci, amb la vista perduda en el no-res del menjador, d'espatlles a la vida que transcorria normalment a fora, amb tractors que pujaven i baixaven, amb dones que anaven a comprar i gossos que passejaven sols pel poble. Estava arribant al final del seu camí i segurament ho sabia, per més que li neguéssim tots, per més que féssim veure que aquell malestar era passatger i que tard o d'hora recuperaria les forces.
A estones miraves la tele o parlaves amb el cosí i el germà que et venien a veure, però res apaivagava la teva ràbia, perquè sabies que la malaltia t'estava vencent i no et semblava just, i no ho era... Perquè havies començat a treballar als 12 anys i no havies tingut temps de descansar quan la malaltia et va sorprendre. Perquè volies jugar amb els néts que encara no tenies i veure una mica de món abans d'anar-te'n. Perquè durant dos anys havies acceptat tots els tractaments haguts i per haver amb l'esperança de curar-te. Perquè t'havies sotmès a tres operacions per tal d'esquivar la mort, i pensaves que podries burlar-la fins que et fessis vell de veritat.

2 comentaris:

Nati ha dit...

cancer, veritat?. Puta malaltia...també es va dur al meu pare. Tenia tan sols 42 anys.
Petons

briseida ha dit...

Doncs sí, ja fa un any que es va morir i encara no me'n sé avenir... Ell tenia 67 anys.