Tinc una imatge que no se me'n va del cap. El meu pare, assegut a la seva butaca, recolzant l'esquena en un parell o tres de coixins. En calçotets i amb la camisa del pijama de màniga llarga, com li agradava a ell. Amb les cames -primes, ossudes- creuades i la front arrugada. En silenci, amb la vista perduda en el no-res del menjador, d'espatlles a la vida que transcorria normalment a fora, amb tractors que pujaven i baixaven, amb dones que anaven a comprar i gossos que passejaven sols pel poble. Estava arribant al final del seu camí i segurament ho sabia, per més que li neguéssim tots, per més que féssim veure que aquell malestar era passatger i que tard o d'hora recuperaria les forces.
A estones miraves la tele o parlaves amb el cosí i el germà que et venien a veure, però res apaivagava la teva ràbia, perquè sabies que la malaltia t'estava vencent i no et semblava just, i no ho era... Perquè havies començat a treballar als 12 anys i no havies tingut temps de descansar quan la malaltia et va sorprendre. Perquè volies jugar amb els néts que encara no tenies i veure una mica de món abans d'anar-te'n. Perquè durant dos anys havies acceptat tots els tractaments haguts i per haver amb l'esperança de curar-te. Perquè t'havies sotmès a tres operacions per tal d'esquivar la mort, i pensaves que podries burlar-la fins que et fessis vell de veritat.
dimecres, d’abril 14, 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
cancer, veritat?. Puta malaltia...també es va dur al meu pare. Tenia tan sols 42 anys.
Petons
Doncs sí, ja fa un any que es va morir i encara no me'n sé avenir... Ell tenia 67 anys.
Publica un comentari a l'entrada